El New Yorker celebra aquest setembre de 2025 el seu centenari. I ho fa amb una decisió insòlita: per primera vegada en la seva història, la portada no és un dibuix, sinó una fotografia, titulada Being Eustace. L’autora és Cindy Sherman, que ha escollit reinterpretar la figura mítica d’Eustace Tilley, aquell dandi amb monocle i papallona que Rea Irvin va dibuixar el 1925 i que s’ha convertit en emblema de la revista.
Sherman, fidel al seu estil provocador i inquietant, capgira el gest original: Tilley ja no observa la papallona, sinó que es mira a si mateix en un mirall. El moviment és simple i radical alhora. La tradició es trenca, el símbol es qüestiona, la icona vacil·la.
No era una tasca fàcil. Des del 1994, desenes d’artistes han revisitat Tilley, l’han parodiat i adaptat a nous contextos. Sherman va admetre que el repte era fer-ne una versió que li pertanyés. I la solució va arribar a través d’allò que sembla menor: una jaqueta vella, un barret, un nas postís, un anell amb una papallona. Objectes trobats, gairebé banals, que acaben donant cos a un desplaçament radical.
La força d’aquesta portada no és només estètica. És un advertiment: fins i tot els símbols més sòlids poden desdoblar-se i deixar veure la costura del mite. El valor d’aquesta imatge és el de fer-nos pensar en què vol dir “veure de nou allò que ja crèiem conegut”: com canvia un símbol quan se’l força, què aporta la nova mirada, quin lloc ocupa la nostàlgia, què succeeix quan el que semblava fix es desplaça i cruix.
Potser escriure és exactament això. Buscar formes noves d’explicar històries que ja semblaven dites, buscar la fissura i, en l’esquerda, trobar-hi encara una veritat incòmoda. L’art, en el fons, és sempre això: un intent de tornar a habitar les icones i obligar-les a ensenyar el que amaguen: la cicatriu sota la pell.
Hadamar comparteix aquesta obstinació pel desajust. La memòria i els símbols són insegurs: s’esllavissen, s’esquerden. El relat no va de repetir allò esperable, sinó de forçar l’angle, d’entrar pel marge. La novel·la demana una mirada que no defuig i que torna a posar en joc icones, paraules i històries, perquè deixin de ser decorat i es converteixin en ferida.