Hi ha setmanes en què Barcelona recorda que és, també, una ciutat que pensa. Kosmopolis ha tornat al CCCB, no com a decorat cultural, sinó com un murmuri d’intel·ligència col·lectiva que rescata la paraula del soroll. La literatura, la música, el còmic i el pensament hi conviuen, com si encara fos possible parlar del món sense pressa ni consignes. No és una festa, és una sospita de civilització.

És gairebé impossible reunir tant talent en un mateix espai. Des dels seus inicis, Kosmopolis ha estat un laboratori on la literatura amplificada, aquesta suma de paraules dites, escrites, dibuixades o escenificades, es converteix en una forma de pensar el món. En aquesta tretzena edició, el focus s’ha fixat en la narració gràfica i en la potència creativa que arriba de Corea del Sud, recordant-nos que la paraula pot tenir forma d’imatge, de gest o de silenci.

El festival havia d’obrir amb una conversa entre László Krasznahorkai i Miquel de Palol. El Nobel d’aquest any, malalt, no va poder venir. No vaig poder evitar pensar que hi havia una mena de coherència poètica en el fet que un autor tan obsessionat amb la desaparició hagués d’absentar-se just el dia que se’l celebrava.

L’acte inaugural va tenir la força dels moments rars. No passa sovint poder veure asseguts a una mateixa taula Art Spiegelman, Françoise Mouly, Charles Burns i Chris Ware. Més que una trobada, semblava una constel·lació. El passat, el present i el futur del còmic d’autor en una sola imatge, com si la història del gènere s’hagués concentrat per un instant al CCCB. Em va sorprendre la naturalitat amb què aquests quatre gegants van parlar del traç, de la memòria i de la fragilitat del temps. Cap d’ells no va necessitar grans proclames: la seva sola presència ja era una declaració de principis. Hi havia respecte, però també una mena de cansament lúcid davant d’un món que tot ho vol convertir en producte.

Spiegelman, amb el seu humor corrosiu i la seva mirada encara ferida, continua sent l’exemple més clar de com el còmic pot ser memòria moral i no només entreteniment. Maus és encara avui una pregunta oberta sobre la representació del mal i la responsabilitat de qui narra. Mouly, editora i arquitecta de tantes mirades visuals des del New Yorker i el llegendari Raw, va parlar de la necessitat de mantenir viva una edició que no s’agenolli davant la velocitat, i de com sense mirada editorial no hi ha cultura, només contingut. Burns, amb una veu sorprenentment pausada, va parlar del costat fosc del desig i de la deformitat de la quotidianitat. Finalment, Ware, amb la seva precisió mil·limètrica, com si llegissim Rusty Brown, va parlar del temps i de la memòria, com si el dibuix fos una forma d’arqueologia emocional.

Els quatre, plegats, van parlar com són a les seves obres: mirant el món sense concessions, però amb una humanitat obstinada. Si algú va dir que el còmic és la literatura del silenci entre paraules, jo vaig pensar que, potser, també és la literatura de les ferides que no s’expliquen.

Hi ha qui diu que els festivals són rituals d’autoafirmació cultural. Potser ho són, sovint. Però Kosmopolis és una altra cosa: una prova que el pensament i la sensibilitat encara poden trobar-se sense necessitat de demanar permís. I que, fins i tot en aquest present saturat de soroll, la paraula encara pot ser una forma d’art, de memòria i de resistència. La literatura potser no pot canviar el món, però sí pot fer que ens adonem de com n’està de malferit.

Vaig sortir del CCCB, tot i el guirigall dels turistes en aquells carrers i a aquelles hores, amb la satisfacció de viure a Barcelona i amb la sensació que, almenys durant aquesta setmana de Kosmopolis, la ciutat havia recuperat una part del seu pols intel·lectual.