Ahir, a Kosmopolis, Didier Eribon va parlar amb la calma d’algú que ja no necessita demostrar res. Va començar recordant la seva joventut a Nimes, aquell doble desafiament que la va marcar: ser homosexual en un entorn hostil i, alhora, ser de classe obrera en una societat que parla d’inclusió però evita mirar cap avall. Va dir que li va ser més fàcil sortir de l’armari sexual que del social. París li va permetre inventar-se una nova vida, allò que ell ha descrit com un miracle social. Però l’origen obrer, va admetre, el segueix arrossegant a un relat del qual no ha pogut escapar.
Va parlar també de Reflexions sobre la qüestió gai, aquell llibre de 1999 on va començar a entendre que la identitat homosexual no és una experiència íntima sinó una construcció política. El desig, va dir, és un camp de batalla on es juguen les mateixes jerarquies que a la classe. No hi ha tanta distància entre l’exclusió per gènere i la que imposa la renda.
Quan va sortir el títol Retorn a Reims, Eribon va explicar com va escriure el llibre després de la mort del seu pare, un home misogin. El retorn a la ciutat natal no li va servir per reconciliar-se amb res. Només per constatar que la mobilitat social no és cap alliberament, sinó una fractura. Res no havia canviat gaire, excepte ell. I va afegir que la vergonya de classe no és un sentiment individual, sinó una forma de control. Deixar enrere els teus orígens és una prova d’èxit; recordar-los, una traïció. La vergonya de classe no és el record del que has estat, sinó la sospita de no ser prou per al lloc on has arribat.
Més que desmuntar-se, vaig pensar, Eribon s’ha anat explicant a través de cada fractura. I potser això és, precisament, el que ens incomoda d’ell: que la seva lucidesa no ofereixi sortida.
Amb Vida, vellesa i mort d’una dona del poble, el retrat de la seva mare tanca el cercle. Va parlar d’ella sense retòrica. D’una dona que va treballar tota la vida perquè els seus fills poguessin marxar i, en marxar, oblidar-los. Va convertir aquesta vellesa en un espai polític. Una dona que no és subjecte de cap discurs emancipador perquè ja no representa cap causa rendible. La vellesa com a residu, com a inconvenient. No va parlar de la tendresa ni de la pèrdua, sinó de la despossessió: una mare que no va tenir temps per pensar-se i un fill que, en escriure-la, es pensa a través d’ella. Allà on el pensament busca un concepte, Eribon hi posa una escena: el fill davant la mare, el filòsof davant la seva classe. En aquell moment vaig entendre fins a quin punt la seva trajectòria forma un cercle perfecte.
Té una coherència obstinada. Cada llibre amplia la mateixa pregunta: què passa amb els que marxen i què queda dels que es queden. I, sobretot, desmenteix la idea de progrés individual. Va acabar recordant que la llibertat personal sovint és només una forma més sofisticada de submissió. Les fronteres entre gènere, classe i edat no desapareixen, simplement canvien de nom. I, malgrat tots els relats de llibertat, la classe continua sent la frontera més silenciosa d’Europa. Vaig pensar que aquell acte s’hauria pogut celebrar a l’Institut de Medicina Legal perquè més que una conversa havia estat una autòpsia.