A La Fenice, un Rigoletto sota la mirada incisiva de Damiano Michieletto i la batuta precisa de Daniele Callegari. Aquesta vegada, la cort de Màntua es transforma en una institució psiquiàtrica, on la bogeria deixa de ser una patologia individual per esdevenir un mecanisme col·lectiu d’opressió, la coartada d’un sistema de control. El resultat és una lectura inquietant, incòmoda, que obliga a mirar els personatges no des de la seva psicologia, sinó des del sistema que els constreny, els vigila, els anul·la, una dramatúrgia que exposa el poder com a patologia i la patologia com a condemna social.
Parlar d’un Rigoletto ambientat en un manicomi té un ressò profund amb l’univers de Hadamar, on la malaltia mental i la seva gestió institucional són també clau narrativa i ètica.
Rigoletto és un pacient del manicomi, això ens queda clar des de la primera nota. La seva deformitat no és només física, sinó simbòlica: és l’intent fallit d’adaptar-se a un món que no admet diferències. En aquest escenari tancat, blanc, gairebé clínic, els cortesans són metges, infermers o d’altres pacients que simulen normalitat mentre perpetuen un ordre violent. Les jerarquies són les del poder mèdic, institucional, normatiu. El Duc no regna: diagnostica, sedueix, administra. És un agent del sistema, disfressat de terapeuta, encantador i cínic. La seva seducció no té res de romàntic: és una estratègia, un abús.
Michieletto, com ens té acostumats, desplaça la mirada cap a l’espai simbòlic i social de la violència, o busca il·lustrar l’òpera, sinó escodrinyar-la. En aquest Rigoletto juga amb una iconografia que remet al control, la contenció, el silenci forçat. Les parets blanques, les lliteres ordenades, les càmeres de vigilància, els miralls que no reflecteixen, les portes cegues, uns esvorancs a les parets que s’obren i es tanquen, no fan sinó accentuar la claustrofòbia emocional. Aquí, Gilda —a qui Rigoletto vol protegir amagant-la dins d’aquest mateix recinte— esdevé doblement presonera: del pare, del sistema, de la seva pròpia innocència. La seva tragèdia no és només moral, sinó estructural.
Daniele Callegari dirigeix amb precisió i amb una sensibilitat que evita tant l’èpica buida com el sentimentalisme. Luca Salsi construeix un Rigoletto devastat. El seu cant, ple de ferides, evita la caricatura i busca sempre la veritat del personatge. Maria Grazia Schiavo ofereix una Gilda de lectura neta i precisa. Iván Ayón Rivas encarna la crueltat del Duc amb una veu elegant que amaga, sota el timbre lluminós, una buidor glaçant. Vaig trobar extraordinari el duet entre Rigoletto i Sparafucile, Mattia Denti.
El final no busca ni redempció ni pathos. Només la llum fluorescent, el silenci de l’espai clínic, i el cos inert de Gilda ja no és metàfora de res, només víctima. Rigoletto no brama; es desinfla. La deformitat de l’ordre establert apareix despullada de dramatismes: la malaltia ja no és allò que cal guarir, sinó el reflex d’un sistema que no tolera ni la fragilitat ni la diferència. La maledizione que aquest Rigoletto pràcticament murmura no és un crit: és un diagnòstic.