Fa uns dies que Hadamar s’ha presentat per primera vegada. Ho ha fet en dos espais ben diferents: l’Ateneu Barcelonès i la Setmana del Llibre en Català.
A l’Ateneu, el 18 de setembre, tot jugava a favor i, alhora, tot imposava: un espai travessat per la història, una sala plena fins al punt que alguns amics van quedar-se fora, i l’Antoni Clapés al meu costat. La conversa va desplegar les arestes de Hadamar: de la bellesa a la barbàrie, de la música a la memòria. Allò que només era text es va transformar en paraula compartida: Hadamar trobava la seva primera veu pública.
Uns dies més tard, a la Setmana del Llibre en Català, el llibre va trobar un altre escenari. Aquesta vegada amb la Mar Tomás, la conversa es va centrar en qüestions literàries: la construcció dels personatges, la versemblança de les escenes, la relació entre el relat i la música. El diàleg va obrir una lectura diferent, més atenta a l’engranatge de l’obra. També allà la sala es va omplir i, fins i tot, els exemplars es van esgotar.
Una presentació no és un acte. És el moment en què un llibre deixa de ser de l’autor i comença a caminar amb altres veus.