La Tempestat és, per a molts, el testament teatral de Shakespeare. Una obra on màgia i poder, venjança i renúncia, es destil·len en un comiat més que no pas en un esclat final. Quan vaig saber que La Perla 29 la portava al seu escenari sovint polsós de la Biblioteca de Catalunya, la sensació va ser la de qui torna a un port segur: La Perla no falla mai.
Però un port segur no és necessàriament un lloc que commogui fins al moll de l’os. Si amb Macbeth Son vaig sortir amb el ritual teatral colpejant-me les temples, aquí la pregunta va ser una altra: pot un espectacle ser tan potent i alhora no emocionar, no emocionar-me, del tot?
És amb aquesta pregunta, i amb la sospita que la clau s’amaga en aquest me, que m’endinso en aquesta ressenya.
La Tempestat és una obra que sempre resulta una mica esquiva: una faula de màgia que acaba en renúncia, un relat de venjança suspesa en el perdó, i és, potser, el comiat d’un dramaturg que abdica del seu propi poder. És un text que, més que esclatar, es consumeix lentament, deixant un regust de melancolia i lucidesa.
La Perla 29 ho sap, i Broggi ho sap. L’aposta aquí és fer-ne un conte íntim, despullat de grans efectes, confiant en la paraula i en la mirada entre actors i públic. Cap naufragi espectacular, cap onada imposada: només la paraula com a deriva.
L’espai de la Biblioteca de Catalunya, amb el seu aire carregat d’història i de pols, és un aliat natural per a aquest teatre. Però també és un repte: la intimitat convida a l’escolta, però exigeix precisió i veritat constants.
El repartiment és sòlid, com gairebé sempre a La Perla. Lluís Soler projecta un Pròsper de veu fonda i autoritat calmada, mentre que Clara de Ramon i Babou Cham aporten matisos i una tensió viva. Però més enllà de les interpretacions individuals, la companyia construeix un cor escènic que sap contenir-se i deixar respirar el text.
Broggi dirigeix amb la seva habitual fe en la paraula i el gest mínim. La música, la llum, els silencis: tot s’ordena perquè la metàfora funcioni sense estridències. És un treball coherent i honest, que no busca modernitzar Shakespeare sinó fer-lo present sense impostures.
Aquesta producció es mou entre la penombra i la subtilesa, més propera a la textura d’un somni inquiet que a l’esclat dramàtic habitual. L’escenografia i la il·luminació evoquen un món fràgil on la nit esdevé metàfora, no només de foscor física, sinó també del declivi, de la renúncia i d’una melancolia que no es deixa expressar en grans gestos.
En aquest paisatge crepuscular, la vellesa no és només un estat físic sinó una condició de l’ànima que impregna el ritme i la tensió de la funció. La presència de Pròsper, encarnada per Lluís Soler, exemplifica una autoritat que no necessita cridar per imposar-se, una força continguda que es manifesta en la seva veu fonda i en una calma que rebutja el grandiloqüent.
La màgia, motor invisible de l’obra, es manté en un registre discret, gairebé contingut en excés. Manca aquell esclat embriagador que alguns espectadors, inclòs qui escriu, podrien desitjar per connectar amb l’esperit fantàstic de la peça. És una màgia que esdevé suggeriment, un murmuri que mai no es torna tempesta.
Hi ha moments de gran potència escènica, d’una precisió formal indiscutible, però no sempre trasbalsen com voldria. La causa podria ser el text mateix, amb la seva lucidesa freda i la renúncia com a epíleg. També hi pesa la tria de Broggi d’evitar qualsevol esclat per no trair la paraula. O potser hi plana una certa distància emocional que conté més del que commou, com si la tempesta hagués arribat esmorteïda al port de la Biblioteca.
Malgrat tot, és un treball d’una solidesa i una intel·ligència escènica innegables, fidel a l’esperit de La Perla 29. Una proposta que prefereix el suggeriment al cop d’efecte, la paraula nua a la grandiloqüència.
I la resposta a aquella pregunta inicial: pot un espectacle ser tan potent i alhora no emocionar-me del tot?, potser és que no totes les tempestes han de ser devastadores. Algunes, simplement, ens obliguen a reconèixer aquest me que escolta, distant i atent, mentre la mar remuga en la penombra.