Sí, és cert, probablement el meu nom no et soni de res. Fins fa poc, escriure no formava part del meu dia a dia. Treballava en entorns molt diferents, amb prioritats i responsabilitats allunyades de la creació literària. Però fa cinc anys, en plena pandèmia, vaig engegar un projecte dedicat a l’escriptura i a la literatura que m’ha portat noves coneixences dins del món literari, complicitats inesperades, moltes alegries i, sobretot, moltes —moltíssimes— hores dedicades a llegir i escriure. Ser escriptor és un ofici. Jo puc dir que escric i que escric molt: ressenyes, blogs, contes —fins i tot algun premiat— i una novel·la. Potser és força escriptura per a algú que va estudiar matemàtiques i s’ha mogut sempre en entorns tècnics i empresarials. Però així són les coses, fetes de contrastos. I aquí em tens.
Al principi, escriure era un espai silenciós, un lloc on podia estar amb mi mateix. No en deia escriure, simplement ho feia. Segurament era una manera d’ordenar un cervell caòtic, de donar forma al desordre, d’entendre el món i de buscar-hi el meu lloc. Escric per obligar-me a mirar-me al mirall i per convidar-vos a fer el mateix. Veig la literatura com un càlcul de la incertesa; cada peça ha d’encaixar, però mai és exacta. Poc a poc, i gràcies a la Mar, el Manel i el Ramon de l’Ateneu Barcelonès, vaig anar donant vida a una història que s’ha convertit en una novel·la.
La novel·la es diu Hadamar. I al mes de març de l’any passat en vaig posar el punt final.
Hadamar no és només un títol, ni és només paraules en paper. És el centre d’un feix de records que qüestionen la memòria i la identitat d’aquell que escriu. És el final d’un viatge —al qual vull en segueixin molts d’altres— que avui començo a compartir amb vosaltres i amb tothom qui vulgui llegir-me.
Però per què aquesta història? Per què Hadamar i no una altra? Volia escriure una història plena de música, amb molta òpera —sovint escric escoltant-ne, perquè és la millor metàfora de la tensió entre bellesa i horror que m’agradaria capturar. El tema, de fet, era un assumpte que tenia pendent des que vaig llegir un assaig de filosofia alemanya, i vaig saber-ne qui n’era l’autor.
Hadamar és un diàleg amb mi mateix per intentar respondre una pregunta que em fascina des de sempre: què perdura fins i tot enmig del terror? Què construeix la dignitat humana, què la sosté? Qui pot salvar-nos quan l’ésser humà ha confinat el transcendent en una esfera anomenada cultura? Potser qui la llegeixi pensarà que la història no acaba de tenir un desenllaç. Ja sabeu, el patró: introducció, trama i desenllaç. Però realment creieu que tot té un desenllaç?
És una història gens amable i escrita amb menys amabilitat. No pretén explicar res; el que busca és plantejar preguntes.
Acabar una novel·la és només una part del camí. Trobar una editorial disposada a publicar-la és un camí diferent, sovint feixuc i desagraït. El tracte a l’autor novell, amb alguna excepció, és sovint només indiferència disfressada de protocol editorial.
En el meu cas, però, l’espera va tenir recompensa. Al desembre del 2024, el Jordi Solé, de l’editorial Voliana, em va comunicar que estaven interessats en Hadamar i que la publicarien. Així, Hadamar, en poc temps, deixarà de ser un fitxer de Word al meu ordinador i esdevindrà un llibre: un objecte, una veu impresa, una invitació a qui el vulgui llegir.
Per això he obert aquest espai. No com un paisatge, sinó com una escena en moviment, on la literatura pugui continuar passant. Aquí hi compartiré tot el que envolta Hadamar i la seva vida més enllà del llibre: les veus que ja l’han llegida, els referents que l’alimenten, les preguntes que l’estiren i els marges on ressona. També hi penjaré escrits propis, articles, contes i tot allò que dialoga amb el meu procés creatiu.
M’agradaria que aquest fos un lloc de trobada. Un espai per a il·lustres ociosos, capcioses il·lustrades, curioses de la condició humana, crítics de les visions adotzenades, partidàries de la perspectiva, militants de les causes perdudes, exploradores de qualsevol marge i sensibles de tota mena. Si t’hi reconeixes, ets a casa.
I si Hadamar és el començament d’una conversa, aquí és on podrem continuar-la. També t’hi podràs assabentar de tot allò que vindrà: la publicació, les presentacions, els debats, les entrevistes, i tot el que donarà vida pública a una història que fins ara ha estat silenciosa. M’agradaria compartir no només el llibre, sinó tot el que l’envolta. Perquè la literatura no es clou dins una pàgina: es viu, s’encomana, fa via, i transforma.