Amb Sirat, Oliver Laxe renuncia a qualsevol temptació de compassió i proposa un trajecte polsós, tan antic com el fracàs humà. El film es presenta com una road movie apocalíptica, però en lloc d’avançar s’atura en silencis i en mirades exhaustes. És un relat que s’erosiona deliberadament, com si la narració mateixa hagués perdut la fe en l’ordre: la idea d’allò que alguns en dirien futur esdevé un luxe fora d’abast. La supervivència, una rutina gairebé mecànica.
Laxe construeix un espai que no promet cap rescat. La devastació no s’anuncia com a profecia: és el punt de partida. El paisatge, despullat fins l’os, esdevé un mirall on la nostra civilització reconeix la seva pròpia fatiga. Hi ha moments d’una bellesa tan precisa que gairebé diríem que incomoden. Tot queda suspès en un purgatori sense instruccions d’ús, on els personatges es mouen sense saber si fugen o simplement maten el temps.
Luis i Esteban viatgen arrossegats per una comunitat dispersa i podrien ser els últims testimonis d’alguna veritat que ja no interessa a ningú. El guió s’esmicola en episodis quasi onírics, amb una lògica més pròxima al somni o la febre; petites escenes que suggereixen històries esvaïdes abans de ser dites . Quan la pel·lícula llança una pregunta, sembla poc interessada a trobar-hi resposta; quan apunta algun símbol, es cuida de no donar-li importància. Com si la pel·lícula s’avorrís d’explicar-se. Si hi ha sentit, cal buscar-lo en els marges, i potser aquí rau la seva estranya coherència.
El mal no necessita justificacions ni protocols: és una inèrcia que ho arrossega tot amb la mateixa indolència amb què el vent mou la pols. Si a Hadamar la violència es disfressa de burocràcia i normalitat, Sirat prefereix retratar un món on ja ni tan sols queda l’excusa de l’ordre. Totes dues històries comparteixen una desconfiança profunda envers les estructures narratives que pretenen domesticar el mal. Busquen eliminar qualsevol il·lusió de redempció. Exposen el desgast de mirar l’abisme durant massa temps. Però mentre Hadamar conserva certa forma i estructura, aquí tot sembla desfer-se, com si la narració mateixa hagués renunciat a la seva utilitat.
Sirat no és una pel·lícula fàcil ni còmoda. No ofereix respostes, ni tan sols bones preguntes. Tampoc sembla gaire interessada a commoure. Més aviat obliga a suportar el pes del trajecte sense cap promesa. Aquí rau la seva aposta més honesta: admetre que, de vegades, l’únic que podem fer és continuar caminant, per fràgil i estret que sigui el pont on ens trobem, més fi que un cabell i més tallant que una espasa. Una idea que no tranquil·litza, però que almenys no enganya ningú.