En una recent entrevista a The New Yorker, Jon Fosse reflexiona sobre la publicació d’Elias, una obra que ell mateix defineix no tant com un relat tradicional, sinó com una veu interior que s’imposa i emergeix sense que ell faci res per controlar-la. Escriure, per a Fosse, no és un acte de domini, sinó un procés d’escolta.
La trama d’Elias és aparentment senzilla i minimalista: un home gran viu sol en una vall remota i rep la visita inesperada d’un vell amic, Jatgeir. Aviat, però, descobreix que Jatgeir ha mort. Aquesta presència és, doncs, una aparició o una al·lucinació? Fosse no dona respostes clares i prefereix que el lector habiti aquest enigma, sense cap intenció de resoldre’l.
El que destaca en l’obra i en la conversa amb l’autor és la manera com Elias aborda temes profunds com la mort, l’amistat i el més enllà, però sense parlar-ne directament ni donar-hi significat. Fosse, simplement, mostra el silenci que ho envolta, una invitació a sentir més que a entendre.
Una altra revelació destacada de l’entrevista és la relació particular que Fosse té amb la seva pròpia obra: no pot rellegir els seus llibres un cop publicats perquè li sembla que no els ha escrit ell. Com si les paraules li fossin dictades, la seva literatura no neix d’una creació deliberada, sinó d’una mena de possessió o de deixar-se portar per una força que el transcendeix.
Fosse també deixa entreveure, tot i la seva contenció, la seva fe, el pes del silenci i la manera com la veu interior s’imposa, fent de l’escriptura un ritual d’abandonament i d’obertura a l’invisible.
Llegir Elias significa perdre’s en un lloc sense guia, només una veu que ressona dins el lector, una experiència que desafia la narrativa convencional i proposa una literatura com a espai per habitar misteris i silencis.