Calixto Bieito torna al Liceu amb Giulio Cesare in Egipto, dues dècades després del seu cèlebre i polèmic Un ballo in maschera. I ho fa amb una nova visita als seus propis fantasmes. Aquesta producció, estrenada a Amsterdam el 2023, arriba al teatre barceloní com una celebració —també un balanç— d’un llenguatge escènic que ha estat referència i diana per a tota una generació. Però el que en aquell Ballo era frescor radical, en aquest Cesare esdevé un autoretrat irregular: la reiteració de codis visuals i idees dramatúrgiques comença a mostrar símptomes d’esgotament.
Tot i això, veure Giulio Cesare sota la mirada de Bieito és acceptar que l’òpera, quan pensa el poder, esdevé territori inquietant. No hi ha rastre aquí de la brillantor barroca ni de la intriga cortesana que Händel imaginava. Hi trobem, en canvi, una dissecció crua del poder com a pulsió de destrucció, de desig i de devastació íntima.
Amb dramatúrgia de Bettina Auer, Bieito centra la seva lectura en la relació entre sexe i poder, latent en el llibret de Haym, però el resultat és desigual. Els personatges es mouen dins d’un espai gairebé buit, fred, devastat. Com si l’escena hagués estat sacsejada per un cop d’estat emocional. Aquí no hi ha ni Egipte, ni Roma: només ruïnes contemporànies d’un món que s’esfondra rere cada decisió. La metàfora escènica, però, es dilueix amb el pas dels actes. La segona part és erràtica i alguns recursos —el luxe decadent, les tumbones, els vàters daurats— acaben funcionant més com a cita que no pas com a crítica. L’escenografia metàl·lica de Rebecca Ringst i el vestuari d’Ingo Krüegler reforcen un to genèric i atemporal, però no aporten direcció ni profunditat. La il·luminació de Michael Bauer, potent però sovint excessiva, accentua aquest desencaix: més enlluernadora que reveladora.
La proposta escènica, tanmateix, troba el seu contrapunt en el fossat. William Christie dirigeix amb precisió i detall, i aconsegueix insuflar vida a la partitura de Händel, acompanyat per una orquestra híbrida —músics del Liceu i especialistes de Les Arts Florissants— que dona al conjunt una respiració clara i matisada. Sense buscar cap espectacularitat, la música ofereix una base sòlida, amb moments de veritable intensitat. Entre les veus, destaca Julie Fuchs, una Cleopatra de gran presència escènica i sensibilitat vocal, especialment en moments com Piangerò la sorte mia, que va aconseguir un dels instants més emotius de la funció. En conjunt, però, l’elenc vocal va resultar irregular, amb interpretacions notables però també algunes intervencions més discretes.
En lloc de servir-nos una història del passat, Bieito fa que l’escenari parli des del present. No com a metàfora, sinó com a ferida oberta. Giulio Cesare ja no és una història sobre la cort romana, sinó una intuïció sobre el que som quan exercim o patim el poder. Potser aquest muntatge no és, ni de bon tros, un punt àlgid en la trajectòria del director, però confirma dues coses: que el seu univers escènic encara pot incomodar —i generar resposta—, i que, quan això no basta, la música és capaç de sostenir, encara, una òpera que parla de la violència, del desig i de la màscara del poder.