A Hadamar, Armengol ens submergeix en l’horror nazi amb un relat que sacseja el lector des de les primeres pàgines. Ens agafa de la maneta i ens acompanya pel laberint de la crueltat més extrema, però ho fa des d’una perspectiva inèdita que supera el relat oficial: el torturador més despietat també abraça la poesia i la música, i mostra una alta sensibilitat en l’exploració de la bellesa enmig de la infàmia.
Quan llegim Céline, Pound, el mateix Josep Pla, o escoltem Strauss i Orff, experimentem aquell «cànon obscur»: creadors d’obres sublims que, al mateix temps, van avalar règims de barbàrie. Aquesta paradoxa, aquesta capacitat de generar art elevat mentre s’adora el mal, és el cor mateix de Hadamar.
Armengol, hàbil en els salts en el temps i en l’ús de l’estil indirecte lliure, debuta amb una prosa que obliga el lector a frenar-se, a rellegir i rumiar frases com:
«Es pot escollir el que es fa, però no el que es desitja».
«Pensar en el bé i en el mal ens distreu. Només la bellesa assenyala el camí».
En els documentals de fauna salvatge, esgarrifa veure com el lleó del Serengueti sacrifica els propis cadells per tornar a gaudir d’una femella receptiva. Alguns lectors podrien dir que això de Hadamar no és versemblant, que no pot existir tanta iniquitat, que tot plegat és pura provocació… que la Caputxeta Vermella mai no s’enamorarà del llop ferotge.
Però la ficció de Hadamar se sustenta en fets contrastables. Com expliquem, si no, que la memòria dels supervivents de l’Holocaust s’estén, avui, només 75 anys després, cap a tragèdies contemporànies, com l’agressió planificada que pateix la població civil palestina?
Amb un equilibri entre la força de la imatge i la reflexió moral, Hadamar demostra que, en moltes ocasions, la realitat no sols iguala sinó que supera la ficció.
Daniel Bonaventura, periodista i escriptor. Ha estat cap de la secció cultural del Diari de Girona i cap de l’Oficina de Comunicació del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.