Tot és culpa meva. Aquesta és la frase enrotllada en una estora que Griselda Ramon desplega amb solemnitat hilarant i que podria funcionar com a lema clandestí —i alhora manifest explícit— d’aquesta celebració furibunda del teatre que signa Valère Novarina, sota la traducció i direcció d’Albert Arribas. Però aquesta confessió no és penitència: és declaració de guerra. Perquè el que passa a escena és una paròdia desbocada de totes les convencions teatrals, una operació d’autosabotatge lúdic i radical. I també una carta d’amor absoluta al teatre com a espai de paraula viva, cos mut, carnaval metafísic i resistència absurda.
El muntatge s’obre amb una colla de personatges que diuen coses que no sabem si tenen sentit, o en tenen massa. Paraules llançades a l’aire, discussions sobre el clima, el trànsit, l’amor, el teatre, la vida i la mort. Actors i actrius que no interpreten sinó que s’exposen. Una cantant (Griselda Ramon) que apareix i desapareix com un oracle d’òpera bufa, un performer mut (Roosevelt Jimenez) que encarna el silenci amb una potència plàstica que contrasta amb el diluvi verbal. I una banda —Màrcia Cisteró, Antònia Jaume, Oriol Genís i Mònica Almirall— que es mou entre la juguesca i la il·luminació, entre l’humor de cabaret i la filosofia de cantonada.
Tot això crea una mena de bacanal bastarda, amb vestuari impossible, mirinyacs-esquelet i escenes que remeten tant a Brossa com a Beckett, tant al teatre popular com a l’avantguarda més inflexible. I de sobte, Oriol Genís.
Genís apareix com una força arcaica que trenca l’espai. Demana disculpes, i amb una calma enganyosa diu que explicarà el principi d’una novel·la. Però el que segueix és molt més que una introducció. És una catedral de la paraula, un monòleg d’alt voltatge, una orgia verbal, una conversa desdoblada entre desenes de personatges, cadascun amb la seva veu, el seu tic, el seu deliri. És un acte de possessió. I és també un acte de resistència: dir allò que no vol dir res i fer que ressoni com si ho digués tot. El que fa Genís en aquesta escena —i ho dic amb plena consciència de la paraula— és històric.
Aquesta Opereta imaginària és, de fet, una gran paradoxa: l’absurd hi esdevé sentit. La buidor, matèria. La rauxa, estructura. Novarina —com Brossa— creu en el teatre com a ritu profà, com a territori on el llenguatge es trenca per arribar a allò que no podem dir. I Arribas —alhora traductor, director i còmplice— sap llegir i habitar aquest lloc amb una intel·ligència que no defuig ni el vertigen ni la festa.
No cal entendre res. Cal estar-hi. Cal deixar-se fer. Cal mirar com els cossos parlen i les paraules ballen fins que alguna cosa fa clic. O no. Però ja no som els mateixos.
I, sí, potser tot és culpa nostra. Però quina meravella ser-ne responsables.