Potser el lector que obri per primera vegada aquest llibre no conegui, exactament, què amaga el títol —que li pot semblar una paraula d’origen incert, o que el pot fer pensar en el nom d’un indret remot, o d’un personatge d’una civilització antiga.
I no, Hadamar és una petita ciutat del districte de Limburg-Weilburg a Hessen, Alemanya, actualment amb uns 13.000 habitants.
Per a aquells que han volgut aprofundir en les clavegueres del nazisme, però, Hadamar també és un dels llocs on hi hagué un dels sis hospitals psiquiàtrics on s’implantà el projecte Aktion T4 (1939 – 1945), amb el qual el règim nazi va eliminar, per mitjà de l’eutanàsia forçada, unes 300.000 persones que tenien discapacitats físiques i mentals. Aquesta diabòlica maquinària de mort que el nacionalsocialisme havia dissenyat, servirà després per esborrar del mapa el problema dels jueus d’Europa, i a continuació tota mena de dissidència (polonesos, homosexuals, comunistes, l’ètnia gitana…). És així com es va pretendre arribar a l’eliminació de qualsevol forma d’impuresa genètica o ideològica dins de la nació alemanya.
En el cas de l’Aktion T4 eren, sobretot, alemanys els qui moriren en aquella sinistra institució plantada al bell mig de Hadamar, aparentment un centre psiquiàtric que se suposava que tenia cura de malalts. D’aquest projecte no se n’ha parlat gaire, però va significar l’exclusió de tota persona portadora de màcules físiques o mentals, atès que el gran objectiu dels nazisme era reconstruir una raça ària neta d’impuritat. «Matar tots els escarabats de dins de casa», com llegim que diu un alt comandament a la novel·la.
És en aquest context on trobem la Janica, personatge central de la novel·la, una noia jueva amb identitat alemanya falsejada, a qui han ofert feina d’administrativa a Hadamar, al juliol de 1941, sense que ella sospités a quina mena de lloc l’enviaven. Hi romandrà durant un llarg mig any, que es convertirà en una inacabable temporada a l’infern. Desconeix quin és el treball que li ha estat assignat: gestionar les llistes de les persones que arriben a l’hospital de Hadamar cada nit en un autobús com els de Correus, per no aixecar cap sospita a la població civil; persones que hi han estat enviades amb l’objectiu que, després d’haver-se determinat el seu grau de minusvàlua, siguin conduïdes d’immediat al soterrani de l’edifici, on hi ha unes dutxes que en comptes d’aigua ragen gas de monòxid de carboni pur.
Al començament, la Janica creu que ha anat a parar a l’infern —i no s’equivoca—, però poc a poc s’acostuma a l’horror d’una rutina devastadora, a la quotidianitat de l’arbitrari que destrueix vides en un ambient d’atrocitat sense límit. Res no val res llevat del mèrit de treballar per la grandesa del Reich. La naixent amistat amb la Trudel, una altra noia jove que ha estat incorporada per fer les mateixes tasques que la Janica, i el contacte amb alguns metges una mica pusil·lànimes, l’ajudaran a fer-se un racó en aquell indret sinistre.
Finalment, emergeix la figura del comandant del camp, Víctor Ober, un psicòpata que sembla simular un cert embadaliment pel refinament intel·lectual, per la bellesa i pels coneixements musicals i poètics de la Janica. Ell la farà servir d’esclava en les orgiàstiques nits que transcorren recitant Rilke, escoltant Chopin i fent pràctiques sexuals sense límits. En tota aquesta relació no hi ha mai cap signe de tendresa ni cap concessió a res que pogués fer pensar en amor. L’Ober tracta la Janica com una esclava, com un objecte bell que per unes hores el fa sortir del tedi d’aquell infern, com les drogues que s’ha d’administrar cada dia. De mica en mica, aquelles nits d’alta cultura i de sexe desenfrenat fan creure a la Janica que pot arribar a néixer algun sentiment positiu envers el seu botxí, que pot produir-se una mena de gir de l’ostatge cap al raptor, per deixar de percebre’l com una amenaça.
El sorprenent final de la novel·la ens porta a reflexionar sobre el que ha descrit Xavier Armengol en aquest llibre —que, sobretot, és una reflexió sobre l’ètica i els seus límits— a través d’uns personatges versemblants en un entorn infernal, i amb una intensitat que va creixent a mesura que el lector avança en la novel·la fins arribar al sorprenent desenllaç final. Hadamar és l’indret delimitat per l’il·limitat, «on el dolor només qüestiona el dolor per fer inútil qualsevol qüestionament», escriví Edmond Jabès a propòsit de l’infern del Dant.
Xavier Armengol ha escrit una primera novel·la amb una expertesa extraordinària. Ha sabut ajustar el progrés del relat i dels personatges a la revelació successiva de les situacions límit que el context històric li fornien. Esperem amb molt d’interès que la seva indagació literària no acabi aquí, perquè crec que rere aquest matemàtic il·lustradíssim hi ha un esperit amb la sensibilitat justa per esdevenir un gran novel·lista.
Antoni Clapés és poeta, traductor, editor i llibreter. Ha publicat més de trenta llibres de poesia i ha traduït autors com Bonnefoy, Char o Jabès. La seva obra ha estat traduïda a més de set idiomes. Fundador de Cafè Central, és una veu essencial de la poesia catalana contemporània.