La novel·la
Hadamar
Novel·la de Xavier Armengol
“Havia estimat al diable per espolsar-me la por a l’infern, però el diable és només una ombra i de la nostra pròpia ombra en diem diable.”
Aquesta és una història que comença amb una noia que és enviada a treballar a un centre d’extermini de malalts psíquics i acaba amb un tren que travessa un riu. La noia es diu Janica i el riu, Lahn. Enmig s’hi mouen personatges enfrontats a la pulsió que separa l’abisme de l’esperança, a l’impuls que intenta dominar la realitat i la manera cruel en què la realitat els contesta. Hi ha qui hi veu també una història d’amor, però el desig que apareix dins la història, tot i percebre’s perfectament, no té un nom que l’anomeni, i sigui com sigui, aquest nom no és amor.
Narrada sense cap amabilitat, a través d’escenes que s’encavalquen i ressonen d’un personatge a l’altre, la novel·la treballa amb la matèria del que ens fa humans i d’allò que ens allunya de ser-ho, i ens parla de com l’art banalitza el terror amb el mer contacte i que la bellesa, al capdavall, alimenta monstres.
La música de Hadamar
És la música que travessa Hadamar, que ressona dins de cada personatge, dins de la història… i dins teu, lector. Una música que no acompanya, sinó que habita. Que no consola, sinó que recorda.
